Natura morta

La natura morta o naturalesa morta (també denominada amb el castellanisme bodegó) és un gènere pictòric que engloba les representacions d'objectes en un espai determinat, com animals de caça, fruita, flors, estris de cuina, de taula o de la llar, antiguitats, etc.

Amb orígens a l'antiguitat i molt popular a l'art occidental des del segle xvii, la natura morta dona a l'artista més llibertat compositiva que d'altres gèneres pictòrics com el paisatge o els retrats. Les natures mortes, particularment abans de 1700, sovint tenien un simbolisme religiós i al·legòric en relació amb els objectes que representaven. A grans trets, a l'Europa meridional es va preferir el naturalisme de Caravaggio i es va posar menys èmfasi en el minuciós detallisme propi del nord d'Europa.^[1] Molts pintors de natures mortes de tot Europa van identificar i van desenvolupar separadament pintures de «gerros i flors», «cuina i mercat» i «esmorzar i dinar».^[2] A França, els pintors de natures mortes es van veure influïts tant per l'escola septentrional com per la meridional, manllevant de la pintura de vanitas dels Països Baixos i dels arranjaments lliures d'Espanya.^[3]

Algunes natures mortes modernes trenquen la barrera bidimensional i empren tècniques mixtes tridimensionals, fent servir també objectes trobats, fotografia, gràfics generats per ordinador o so i vídeo.